El primer que crida l’atenció quan poses un peu en alguna de les més de 7100 illes de l’arxipèlag de Filipines és que no acabes d’entendre si estàs a Àsia o a algun país de Llatinoamericà. Les semblances són notaries i les diferències amb Àsia descomunals. Segurament sigui perquè va ser l’únic país d’aquest continent conquerit pels espanyols.

Ja només de sentir-los parlar et sorprendrà escoltar paraules en castellà com les hores, alguns mesos de l’any o obrir i tancar, entre altres. El que potser si t’esperes és que la gran majoria de gent entengui l’anglès i que molts d’ells el parlin però el que no t’esperes és el fort accent espanyol que tenen quan el parlen. Això ens facilita molt la comunicació. L’altre punt que la facilita és el seu caràcter “latino” sempre disposats a parlar-te i a ajudar-te si necessites qualsevol cosa. S’assemblen tant que fins i tot “phillipines people love drama” és a dir, les telenovel·les i les de Talia, per exemple, se les coneixen totes. Realment es queden tots enganxats a la tele.

La cultura també és més semblant a Cuba que a la Xina, pels carrers, fins i tot de les grans ciutats com Manila i Cebu pots veure pollastres “pasturant”, gossos i gats callejeros i la gent que viu als pobles cultiven al jardí de casa, tenen pollastres i algun porc.

El que no t’esperes és que no et vaci falta despertador, ja que com que la majoria de cases tenen, com a mínim un gall, ell serà l’encarregat de fer-te obrir els ulls ben d’hora. Perquè els dies a Filipines comencen entre les 5.00 i les 6.00 del matí, on pràcticament totes les botigues ja estan obertes (no els bancs, que obren a les 9.00 o a les 10.00). Així que a les 11.00 del matí ja ho tenen tot fet, per tant, perquè no dinar. A Filipines l’hora de dinar comença a les 11.30 i és que l’hora de sopar és a les 18.00, just un ratet abans que és faci fosc. Entremig, una bona migdiada fins cap allà a les 16.00, quan la calor ja no colla.

Atenció que aquí es tornen a posar pesats amb la seguretat, com passa a Rússia, quan entres en un edifici, ja sigui un supermercat, un centre comercial o una estació d’autobús o ferri. La persona encarregada de la seguretat et farà obrir la bossa o motxilla i la inspeccionarà amb un bastó. Sincerament, no sé què poden detectar amb el bastonet…En sortir dels supers, et marcarà el tiquet, que la majoria de vegades ja han grapat a la bossa.

El que no t’esperes és que Filipines sigui el país de les coses individuals. Ens expliquem, et venen el cafè, el cacao en pols, sabó de la roba, xampú del cap i altres en bossetes individuals. El perquè suposem que així ho veus molt barat i en compres més.

Hem dit que moltes cases de poble tenen com mínim un gall. Qui voldria tenir dos galls en un mateix galliner? Els filipins! El motiu és que els entrenen per fer lluites de galls, un espectacle masculí dels diumenges que mou força diners ens apostes. El que hem de corregir l’expressió perquè no tenen més d’un gall per galliner, els tenen al patí, lligats amb una corretja pel peu i cada gall té la seva caseta en forma de tenda de campanya.

Una cosa curiosa de Filipines que ja havíem començat a veure pel Japó és la famosa tovallola per la suor. Però mentre al Japó la gent la porta a la butxaca, a Filipines se la posen entre l’esquena i la samarreta. També utilitzen molt els polvos talc per no suar, s’embetumen la cara.

Una cosa que els agrada molt és cantar i fer karaokes, que potser és una cosa que t’esperes de Corea i Japó però difícilment de Filipines. Bé, al cap i a la fi, potser sí que són asiàtics…

Anuncis