Corea és un país sorprenent però entre nosaltres, si has estat per Xina, no hi ha tantes coses que et cridin l’atenció. Quan la calor estreny pots veure els coreans passejant-se pel carrer amb un ventilador a bateria, que quan se’ls hi acaba la carreguen al power banc, com el mòbil. Tenim els nostres dubtes si aquesta pràctica és només coreana o a la Xina també existeix, ja que quan nosaltres hi vam anar era hivern, però ens podem imaginar perfectament els xinesos utiltizant-ho.

De la mateixa manera que vam començar a veure al Japó, els coreans es mouen pel cafè i quan arriba l’estiu, el cafè s’acompanya del gel o el gel de cafè, no ens queda del tot clar, el que sí que tenim clar és que és la cosa més aigualida que ús pugueu imaginar.

La cultura del K-pop, és a dir, de la música pop coreana és impressionant. És una indústria que mou milions de “pessetes” només a Corea. Aquí hi ha productores que seleccionen els joves talents i els tenen en “espera” fins que han de formar un grup nou, que generalment no baixen de 7 components. Llavors obren la “nevera” de talents, seleccionen els que més s’adapten als requeriments comercials del nou grup i els preparen, si cal amb cirurgia estètica, per a triomfar. Aquests grupets mouen milions de diners i de fans dels dos gèneres, participen en programes televisius, fan realities shows i evidentment discs i concerts altament produïts, al nivell de grans noms musicals com Madonna.

Les coreanes poden dedicar hores a arreglar-se, cosa que ens pot semblar normal però el que no t’esperes és que els coreans també. Encara que sigui l’estiu s’assequen el cabell amb el secador, es posen cremes i fins i tot alguns es pinten les celles. Almenys nosaltres, la moda de pintar-se les celles la veniem veient desde Mongòlia però només en les noies.

Corea és un país curiós perquè té, per exemple, els passos de vianants marcats pels que van i pels que venen però després cadascú creua per on vol. Tens cartells que et diuen que et paris al costat de les escales mecàniques per deixar passar els que les volen pujar caminant però després la gent es posa on vol. El que és cert, és que ningú es queixa, no sents mai una mala paraula i no veus mai un coreà enfadat, encara que els costi somriure, en general. Pel tema de fumar, passa com al Japó, està mal vist fumar fora de les àrees determinades per a tal, fins i tot, al carrer, a l’aire lliure hi ha zones lliure de fum.

Si vas a comprar verdures, el que no t’esperes és que no les venguin per unitats. Si decideixes comprar-les al carrer, ja que trobar un supermercat no és cosa fàcil, les venen per palanganes. Si resulta que només vols una ceba, per exemple per fer la truita de patates no entendran que només en vulguis una. Quan finalment ho facin, per lo general, te la regalen perquè no saben quan cobrar-te per una única ceba. Llavors la cosa es complica perquè només vols una tomata per sucar el pa o un pebrot per fer el pollastre però et sap greu demanar-li per què t’ho regalarà. El que nosaltres fèiem era, quan havia entès que volíem un, senyalar una unitat de cada cosa que volíem i li donàvem els diners que ens semblaven justos. Així tots contents.

Pel que fa a les verdures i fruites, no t’esperes tres coses, la primera és el cares que són, la segona és que hi hagi parades que només venguin alls. Alls en manats o alls pelats i és que els coreans posen alls a tots els plats que cuinen. La tercera cosa que no t’esperes és trobar-te bitxos (pebrotets verds picants). De fet, si a Mongòlia qualsevol cotxe era un potencial taxista i a Xina qualsevol local era un potencial restaurat, a Corea cada racó és un potencial hort urbà. Pots trobar-te un hort urbà als teulats de les cases, en testos a les finestres, en un trosset de terra al costat de les vies o davant la porta de casa. Si t’hi fixes, el que no falta mai és una planta de bitxos. Si “l’hort” és familiar, el que hi ha sempre és bitxos i cebes tendres. Però la planta de bitxo, és la planta per excel·lència. Fins i tot et pots trobar horts urbans a Seül o un testet a la porta d’entrada.

Parlant de Seül hi ha una cosa ben curiosa, i si bé esperes que cada avinguda tingui el seu nom propi, el que no t’esperes és que cada carrer perpendicular a aquesta tingui el mateix nom, seguit d’un numero. Per exemple, si l’avinguda principal es diu WorlCup (que existeix), les perpendiculars es diuen WorlCup-1, WorlCup-2, WorlCup-3 i així successivament.

Anuncis