Diuen que Corea és el veí barat del Japó però a parer nostre, no és veritat. No és veritat que s’assembli al Japó i molt menys que sigui barat. Utilitzant el mateix mètode comparatiu, diríem que és el veí car de la Xina, ja que culturalment s’hi assembla més.

Quan arribes a Corea, no t’esperes que les ciutats, l’ambient, els mercats, el menjar i els costums siguin tan semblants als de la Xina. Possiblement té explicació històrica, ja que des de temps remots Corea ha comerciat i fet aliances amb les dinasties xineses, adoptant costums i fins i tot, durant un temps, el sistema d’escriptura.

Com diem, al Japó desapareixen les paradetes de menjar al carrer i per tant l’olor de menjar i la gent menjant pel carrer, els padrins jugant a escacs o domino asiàtics per les places, la gent asseguda als parcs, els mercats estil mercadillo i el soroll dels cotxes. La gent va més a la seva bola, sense deixar de ser amables quan els preguntes alguna cosa però sense interessar-se per tu. Doncs bé, quan entres a Corea, no t’esperes trobar-te exactament l’oposat al que hem dit. Pel que fa als preus, tampoc t’esperes que hi hagi coses tan cares com haver de pagar 10€ per dormir o 2,5€ per un cafè. Anar a comprar als supermercats tampoc és tan barat com t’esperes però és cert que té preus més accessibles que el Japó. En fi, que Corea no és barata, si  viatges a l’estil motxiller però no és cara si hi vas de vacances.

Turistejant en plan motxilero hi ha dues coses que no t’esperes de Corea que t’ajudaran a salvar el teu pressupost. La primera és que el transport és accessible, fins i tot, diriem que barat. Més o menys, una hora d’autocar surt a uns 5€, per tant moure’t de ciutat a ciutat, que generalment les distancies són curtes, no suposarà un gran desgavell pressupostari. Però si el que vols és no pagar res, Corea és el teu país, ja que és molt fàcil fer autoestop. En menys de 3 minuts ens han aixecat i el màxim que hem tardat, ha sigut 10 minuts. Hem de reconèixer que ho vam utilitzar per distàncies curtes i de ciutats on trobar el carrer per sortir era fàcil i accessible, però hem trobat gent que s’ha creuat el país viatjant amb autoestop, sense cap problema.

L’altre caco dels pressuposts per viatgers és el dormir. Corea té una opció molt natural, acampar. Gairebé totes les ciutats tenen una muntanya a prop del centre, per tant només cal apropar-s’hi a última hora de sol, plantar la tenda, dormir i l’on demà cap a les 7:00 tenir-ho tot recollidet, qüestió que els padrins trekineros ja us trobin esmorzant.

Per què una cosa que no t’esperes de Corea són els padrins trekineros. Els que més gaudeixen de les muntanyes són els padrins i les padrines que cada matí es fan una ruteta. Però no us penseu que van com els nostres padrins a caminar pel parc, eh? Ells van equipadíssims, semblen trets d’un catàleg de roba de muntanya. De cap a peus, des del barret fins a les sabates, passant pels bastons, pels guants i per l’armilla. No hem entès perquè porten tots una armilla de colors llampants que no els serveix de res perquè no té butxaques i a més a més la samarreta que porten també acostuma a ser de colors vius. Potser és la que els dóna el poder per seguir la marxa que porteb, que ja voldríem molts tenir ara mateix.

Una cosa que no t’esperes de Corea és que els cotxes gairebé mai toquen el clàxon, no hi ha molt soroll de trànsit però malauradament, com a vianant tornes a ser invisible. És curios com molts cotxes tenen enganxat a les portes una espuma de color blau perque a l’obrir la porta no els ratllin la carrosseria.

Pel que fa al menjar, del qual en parlarem més extensament en l’apart de gastronomia, s’ha de saber una cosa que no t’esperes. Quan demanes un plat, sempre va acompanyat de petits platets, generalment versions de kimchi (verdures fermentades en salsa picant) i aigua lliure. A més a més, els palets a Corea són de metall i sempre hi ha una cullera, per tant aquí s’ha acabat beure el suc directament del bol, aquí has d’utilitzar la cullera.

Pel que fa a la gent, com ja hem insinuat, són molt amables. Els hi agrada molt menjar amb companyia i per a tal, et poden arribar a convidar a menjar amb ells. A nosaltres ens ha passat la cosa més sorprenent fins ara, al ferri de Fukuoka a Busan vam conèixer un coreà de 68 anys que havia anat tres mesos al Japó a fer muntanya. El senyor en qüestió portava una motxilla més gran que la nostra. Total que ens va dir que ens invitava a sopar, nosaltres vam acceptar pensant que ens invitava a acompanyar-lo. Però resulta que no, el senyor, que al restaurant es va trobar amb tres amigues, ens va invitar a tot el sopar i no era ni més ni menys que barbacoa coreana, qie no és gens barata. Però per si això fos poc, tampoc ens van deixar pagar els cafès que vam anar a fer després, ni els vins amb formatges amb els quals vam rematar la nit. Quan ja marxàvem, van decidir que ens pagaven una nit d’hotel malgrat dir-los que ja teníem pagada la nit en un hostel i que si volien que ens paguessin el taxi. No hi va haver manera, ens van pagar l’hotel. La veritat és que no tenim paraules per agrair-ho, ni gestos per retornar-ho. L’únic que ens van dir va ser, quan us trobeu algun coreà pel món, retorneu-li a ells. I aquest és només un dels exemples, això si l’EXEMPLE.

Anuncis