A causa del tema de la contaminació el govern ha fet una sèrie de plans, entre ells fomentar l’ús del transport elèctric. Així tenen les ciutats plagades de motos elèctriques que no fan gens de soroll. Aquestes motos són més petites que una Vespa però a vegades hi poden anar el pare, la mare i el fill. De fet, a les hores d’entrada i sortida de l’escola, veure l’adult conduint la moto i el fill assentat a darrera és un clàssic. L’altra opció que ha fomentat el govern és l’ús de la bicicleta pública. A gairebé totes les ciutats hi ha una infinitat de bicicletes “d’agafar i deixar”. Però el que no t’esperes és que a Xina les poden deixar on vulguin, al mig del carrer si volen. La bicicleta té un sistema de cadenat que bloqueja la roda de darrera i si tu vols agafar la bici que està just davant de la porta de casa teva, escaneges el codi amb el mòbil i la bicicleta és desbloqueja. L’ús d’aquest tipus de bicicletes és realment barat, ¥1 l’hora i has de deixar un dipòsit que varia entre ¥300 i ¥500 en funció de la companyia de bicis, això si s’ha de tebir internet al mòbil. Ara, s’ha de vigilar molt caminant perquè cap transport respecte al vianant, ni que tinguis el semàfor verd i estiguis passant pel pas de vianant. L’ús del clàxon és una constant, tothom es pensa que és ell qui té la prioritat.

No t’esperes que la gent escopini a terra, però no estem parlant del terra del carrer, cosa que a Mongòlia ja era habitual, al terra dels edificis, per exemple dins dels mercats. El soroll que algú s’estigui preparant un gargajo és constant, a vegades sembla que s’hagin de transformar en zombis, del soroll que fan. Tampoc t’esperes que es pugui fumar dins dels restaurants però encara t’esperes menys que la cendra i la burilla es tiri al terra del local. I si parlem de coses que es tiren a terra, no t’esperes que al tren mengin pipes i que les closques vagin directament al terra del tren. Això és curiós perquè per jugar a cartes, posen damunt de la taula del tren paper de diari o un mantelet, ara les closques de les pipes van a terra. Alguns trens tenen un platet d’alumini damunt les taules compartides perquè la gent deixi allí la brossa, incloses les closques de pipes. Tampoc t’esperes que si s’assenten a terra, posin un paper entre el terra i el cul, deu ser per no assentar-se damunt d’una escopinada. El que és curiós és que moltes vegades, per descansar, no s’assenten a terra, senzillament es posen de cluquilles.

Un altre fet curiós que no t’esperes quan vas pels carrers de Xina és veure els pantalons dels nens petits. Resulta que tenen un forat al cul… Els que porten bolques, se’ls veu els bolques però els que ja estan en l’etapa de treure’ls, van amb el cul a l’aire i això que quan nosaltres hi vam anar, anàvem encara amb abric. Doncs pobres crios, au, cul a l’aire, literalment. I l’altre fet curiós, relacionat amb els nens són els carrets que utilitzen per quan el nen ja té un any i pico. Ell va assegut, l’adult els empeny pel darrera i lo bo és que ocupen molt poc espai.

A Xina juguen molt a cartes, tant pots veure gent al mercat jugant-hi, com al carrer o al tren. Sempre posen un mantelet a la taula per fer-ho, inclús al tren. A més a més, a Xina és habitual veure rotllanes d’homes mirant com dos d’ells juguen a una espècie d’escacs local, això sí, els del voltant no callen, tots opinen sobre la pròxima jugada. Un altre joc que els reuneix al voltant de la taula del carret és el dòmino xinès.

No t’esperes l’ús desmesurat del telèfon mòbil. La tarifa d’internet és realment barata i a més a més l’utilitzen per pagar en molts establiments, tenen una aplicació WeChat que és la Bíblia per ells. És difícil veure un xinès sense el mòbil a la mà. El tema selfies aquí agafa una altra dimensió. Se’n fan per tot i es comporten pel seu país com si fossin turistes guiris per Europa. Fan exactament el mateix, consumeixen tot el guiri i es fotografien amb tot.

Anuncis