La primera cosa que crida l’atenció quan veus un cotxe pel carrer és que pot ser que tingui el volant a l’altre costat, encara que condueixi pel mateix carril que ho faríem nosaltres. I és que hi ha una barreja de cotxes, potser n’hi ha més d’estil “anglès”, que d’estil “normal”. Això és perquè molts cotxes vénen del Japó. Tampoc t’esperes és que el vianant sigui, pràcticament, invisible, encara que hi hagi un pas de vianants i que toquin el clàxon per tot, fins i tot més que a Argentina.

Seguint amb el tema cotxes, tampoc t’esperes, que qualsevol cotxe sigui un potencial taxi. Si vols anar a un destí, fas un senyal amb la mà, pares el cotxe i per un preu establert et portarà. Això sí, moltes vegades el cotxe anirà sobrepoblat. En un cotxe de 5 places, hi poden anar fins a 7 persones i en una furgoneta de 17 hi entren 21. Sembla que hagin inventat el cotxe dels pallassos. A Mongòlia l’expressió “com una llauna de sardines” té el seu màxim potencial.

Els autobusos de distàncies llargues mai sortiran a l’hora. El més puntual que hem vist ha sigut 20 minuts tard però el més habitual és una hora. Una cosa que no t’esperes és que abans d’agafar la carretera, quan ja estem tots a dalt i decideix arrancar, ha de parar a posar benzina. Una altra cosa que et crida l’atenció és que, de tant en tant pari, al mig del no res, i pugi o baixi gent. Aquesta gent són els nòmades que viuen als ghers.

Tot el paisatge que veuràs des de surts d’una ciutat fins que arribes a l’altra, és pura estepa on no hi ha pràcticament res. De tant en tant et trobaràs un ramat o un conjunt de ghers. Perquè no t’esperes que la densitat de població de Mongòlia sigui de 1,7 persones per kilòmetre quadrat, però és que en realitat s’ha de tenir en compte que gairebé la meitat de la població del país viu a Ulaan Baatar, la seva capital.

A Ulaan Baatar veuràs dues professions que no t’esperes trobar mai. Una és la de cobrar-te per pesar. Per exemple, al costat de l’oficina de correus, a prop de la plaça principal, hi ha una dona assentada a terra amb una bàscula i et cobra per pesar-te. Està bé, nosaltres paguem per pesar-nos en una farmàcia però és que aquestes bàscules són les que pots comprar i tenir al bany. L’altra professió, ja gairebé obsoleta, és la de la persona (que a vegades és el mateix que la bàscula) que té un telèfon amb antena i serveix de mòbil. Diem que gairebé obsoleta perquè a Mongòlia tothom té telèfon mòbil i l’utilitzen constantment, inclús conduint.

Una altra cosa que no t’esperes és que dels 365 dies que té l’any, uns 250 brilli el sol. És espectacular i més si vens de Rússia a l’hivern. L’hivern de Mongòlia pot ser molt fred, hi ha indrets que arriben a -40°C però el fet que brilli el sol, ajuda una mica. Ara, el que no t’esperes és que el dia que vagis al desert del Gobi, nevi i no puguis veure res…

Pel que fa a les relacions veïnals, es porten molt bé amb els russos, en part pel passat recent i la comunió que tenien amb la Unió Soviètica i no poden veure als xinesos, potser pel tema de les guerres en temps remots.

Ja per acabar, no t’esperes la gran quantitat de Karaokes que hi ha i de billars. Com tampoc el que arriben a escopinar pel carrer, potser perquè sempre hi ha molt pols per l’ambient.

Anuncis